he perdido un tornillo

L'estiu passat, d'excursió per Barcelona, vaig comprar un fat quarter preciós, tot en tons verds, que sembla un plànol d'un jardí a Nunoya. M'en vaig enamorar molt, però molt, i això que jo no sóc gaire (gens) de daurats.

el meu fat quarter japonés

Durant aquest any, de tant en tant el treia a airejar-se i me'l mirava, pensant què en faria d'aquella tela preciosa... i l'acaronava una mica, i el tornava a guardar.

Aquesta primavera, ma tieta em va donar un bolso de festa vellet, per si volia aprofitar la tanca. I ho vaig veure clarissim, com si la bombeta dels comics se m'hagués encés a sobre del cap. Moment epifànic total.

Vaig decidir en aquell mateix moment que refaria aquell bolso (una miqueta més gran) amb el meu fat quarter japonés.

Avui, amb tots els components preparats, tanca, fil, forro, guata, patró, agulles de cap, agulles de cosir, tisores i patró m'hi he posat.

agafant forces per tallar

I m'ha quedat molt bonic, encara que està malament que ho digui jo. 

El producte acabat

I com que estava tan contenta, l'he estrenat a la nit per anar a fer un beure amb les amigues.

De camí cap a on haviem quedat, he parat a un caixer i aleshores he descobert que al meu bolso preciós li faltava una rosqueta com aquesta.

si algú troba una rosqueta com aquesta...... :(

He refet el camí cap a casa per si la trobava, res. He arribat a casa, he canviat de bolso i he tornat a marxar. Pel cami he tornat a mirar MOLT per si la trobava i altre cop res. He arribat al bar amb un vórtex de caos i destrucció girant per sobre del meu cap... i ganes de plorar. De mica en mica, però, m'ha anat passat.

missing

El món no s'acaba per perdre una rosca,  a no ser que sigui part de l'engranatge de les esferes celestes, clar.

Segur que en puc trobar una altra per a sustituir-la. Quan s'és gafe com ara jo, s'ha d'aprendre a relativitzar els obstacles que et posa el món i riure-te'n o pararies boig.

Això si, de tornada cap a casa, he anat mirant per terra, "nofoscas"

un cactus feliç per a un nen feliç

A l'Enric (el meu nebot) li agraden els meus ninotets de ganxet, fins i tot els meus arbres, que ara estàn exiliats a casa dels meus pares.

Però els cactus no li acaben de fer el pes... aixó de que no tinguin dos "braços"....

I un dia em va demanar un cactus que en tingués dos, de braços, "així" em va dir, posant els seus dos braços com volia que els tingués el nino i ballant. "I amb ulls", "I content".

I naturalment, li he fet. Li vaig donar pel seu cinquè aniversari, pensant que ja no s'en recordaria, de la comanda, pero si que s'en recordava.
I es que, quan t'agraeixen un regal amb un somriure d'orella a orella, donen ganes de fer-ne més.

Enric (my nephew) likes my amigurumis, even my trees, now living in exile at my parent's place.
But the cactuses, not so much... he finds the "arms" asymmetry disturbing.
One day he asked for one with two arms, "like this" he told me, holding his arms in the position he wanted the cactus to have them, and dancing. "And with eyes", "and happy".
And, of course, I made it for him, and gave it as a present for his 5th birthday, thinking that he wouldn't remember about it, but he did.
And, when someone thanks you for a present with a bright smile, you feel like keep on giving them more.

bufandes, complicades i senzilles

 Al 2010 en plena efervescència creativa tricotera, vaig decidir fer una bufanda per al meu fillol/cosí Alex. com que estava molt creativa i efervescent, la vaig fer temàtica: elfs, Lord of the Rings. Havia de tenir trenats, i arbres i havia de ser grisa.

Vaig demanar ajuda als foros a Ravelry, i em van donar molt bones sugerèncias  i consells. Una de les coses que vaig aprendre és que, en teoria, una bufanda ha de ser tan llarga com la persona que l'ha de portar i l'Alex és MOLT però MOLT alt... i la seva bufanda va ser molt molt llarga.

La vaig començar amb unes voltes de punt d'arrós, després començaven una arbres entrelligats, amb vores de punt d'arrós, i després dels arbres, les super trenes que segueixen durant tota la bufanda fins arribar als arbres de l'altre extrem. Girar l'esquema per a començar els arbres per les branques va ser tota una proesa per mi.

La bufanda va quedar increible, i em va portar molta feina, tanta que quan li vaig donar li vaig dir que si no volia que no se la posés però que pel que més volgués en aquest món, que no la perdés. També vaig ser massa específica amb l'explicació de com rentar la bufanda. Com a excusa puc dir que va ser el meu primer projecte "de creació".

El resultat va ser que la bufanda està encara per estrenar.

L'any passat al desembre, pel seu cumple, li vaig donar un vale per triar regal, i va voler una bufanda que pogués portar.
I li he fet. És una combinació d'elàstic i punt anglès prou interessant, amb llana superwash, que no s'encogirà encara que la fiqui a la rentadora.

També li he donat una altra cosa: permís per escrit per a utilitzar, perdre, regalar, foradar la bufanda èlfica ... o deixar que les arnes se la mengin ...