Pàgines

dijous, 25 de febrer de 2021

no és teatre

Jo vaig estudiar a l'Aula Municipal de Teatre de Lleida, de 1999 a 2002. Jo hi era quan va començar. I no vaig fer-hi res. Això és el que em passa pel cap cada cop que hi penso. No vaig fer-hi res. Encara que no conegués les noies dels grups d'adolescents, no vaig fer-hi res. Encara que a partir del segon any nosaltres anéssim de mati i elles de tarda, no vaig fer-hi res. Jo era una persona adulta; tenia 25 anys quan vaig començar a l'Aula: i no vaig fer-hi res. El que per a mi va ser un lloc de llum on vaig aprendre tant, on vaig fer amics que encara conservo era, al mateix temps, un lloc tèrbol per a elles. I no vaig fer-hi res. El 2018, nou dones, amb el suport del col·lectiu Dones a Escena, van presentar una denúncia per abusos contra dos professors de l'Aula de Teatre de Lleida. El 2019, va començar la campanya de Dones a Escena #NoEsTeatro per a fer visibles aquells abusos i ajudar altres possibles víctimes a posar nom al que els havia passat. El 2020, el diari Ara va publicar un article d'investigació sobre els 20 anys d'abusos a l'Aula, que donava veu a desenes de víctimes. Dins del sector, hi ha els que hem donat suport a les noies com hem pogut i els que han minimitzat o negat tot l'afer. I va arribar aquest projecte i m'hi vaig llençar de cap sense saber-ne el tema, perquè la primera edició em va encantar. Quan el vaig saber, ho vaig tenir clar i, després de demanar el permís de les denunciants via la Roser Guasch i la Isabel Mercé, m'hi vaig posar. El disseny es divideix en dues parts. D’una banda, hi ha una selecció de les frases que es van utilitzar a xarxes, així com el hashtag #NoEsTeatro que les acompanyava. Per a mi, les diferents tipografies reflecteixen les diferents veus. I hi he utilitzat el gris com a color mort, de passat, de runa i cendra. Les flors són les nou noies que van denunciar, iguals però diferents alhora, que no estan soles: estan unides per una cadena viva, d'amor i de sororitat que està en un pla superior al del text i que l'esclafa. Aquesta liana/cadena té circells per acollir les que encara no han pogut parlar i, com les arrels que tiren avall edificis mil·lenaris, anorrea les no-persones que mai haurien d'haver estat allà. Després de molt de temps sense saber com ajudar, què fer, com posar el meu granet de sorra, al final ho he trobat en els fils i les agulles, vells coneguts meus. El brodat no és el meu medi habitual, però m'hi he trobat força còmoda i he descobert que m'encanta fer nusos francesos. Jo vaig patir bullying de joveneta i entenc l'estrès posttraumàtic, entenc com algunes experiències condicionen qui ets i com et relaciones. Per a mi, aquestes dones són molt valentes. Molt. Moltíssim. Jo hi era quan va començar i, ara, hi he fet quelcom al respecte.
Aquest és el text que acompanya la meva aportació brodada al projecte Volem Fer Saber, del cosit a la paraula del Centre d'Art la Panera i la Sandra March.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Printfriendly